martes, 26 de enero de 2016

Poesía "A la Paella Valenciana", y paellas en Alboraya, 1913

 
 
  
 
"Paella con la que el Ayuntamiento de Alboraya obsequió a la coalición católica del Ayuntamiento de Valencia."
Fotografía de Cabedo. La Hormiga de Oro, 21 de junio de 1913. Biblioteca Nacional.




 
   Hemos encontrado varias versiones de esta poesía que llamaremos "A la Paella Valenciana", aunque el título real, si lo tuvo, lo desconocemos. Aparece publicada una versión muy similar en la obrita "¿Sigue arriba el telón?", de Joaquín Montero, estrenada en Barcelona en 1913. Allí comienza con otro verso, y sólo aparece la parte referida a Valencia, pero no la de la paella. También hay fragmentos de algunas poesías y versos populares valencianos. El propio Joaquín Montero, en un programa de radio en los años 30, recitó esta poesía, aquí sí con el fragmento dedicado a la paella.
   Al parecer después, ya transmitida de memoria, fue sufriendo variaciones. Aún en otra versión, de fecha desconocida, se desarrolla como un diálogo con un señor inglés ("mi querer llevar a usted a Londres...") y alguien de Valencia ("¿i es molt llunt això de Londres...?"). En la versión que recordamos, en algún momento se decía un verso similar a "Valencia es un tros de cel, que va caure a la terra..."
   Uniendo parte del texto de la obra de teatro, la versión del programa de radio, y algún verso que recordamos, básicamente la poesía sería como sigue:



Jo'ls he sentit en pasensia
sense dir ni mal ni bé
pero ara els dic a vostés
¿saben bé lo que's Valencia?
¡Que ha de saber, desgraciat!
no se'm posaría enfront...
Si Valencia està en lo mon
per una casualitat.
 
Ascolte, que va de cuento:
En el Cel en gran anhel
cuidaben un tros de cel
que era un primor, un portento
Hortes, fonts, rius i chardins,
quant ensomia el deseo,
era el punt de veraneo
de anchels i serafins.
 
Pero en lo dimoni en guerra,
Déu un día es va distraure
y aquell tros de cel va caure
desde la gloria a la terra.
Déu al voreu digué: ¿Si?
Pos bé està, queden-se quets,
¡que vachen uns anchelets
a cuidar eixe chardí!
Mes no'ls deixe abandonats.
Pa que'ls cuide i els ampare
que s'en vacha en ells la Mare
de Déu dels Desamparats.
Y esta Valencia, veieu,
no hu olvideu, paisans:
¡Valencia l'ha feta Déu
per a orgull dels Valencians...!
 
 
 
Quan se'ls deixà instalaets
els anchels, de goig fent gala,
agraits i satisfets,
digueren: "Che, anemsen de chala!"
Buscant els menchars mes bons,
conills, pollastres, gallines,
tomaques i pimentons,
peix y un grapat de petxines
tots els anchelets aquells
feren un guiso sabrós,
y un anchel en saragüells
digué: "Che, falta l'arros!"
Mentres l'estaben guisant
tots els que estaben de chala
ell l'anaba menejant
en la punteta de l'ala.
Quan l'arros era un primor
el llevà del foc y va
i el porta a Nostre Sinyor
a que pegue cullerà.
Déu el tastà i digué: "Che,
vaja un guiso mes sabrós.
Emportatelo, perque
m'acabaré tot l'arros!."
"Torna a desfer el camí,
al que te pare, atropella.
Asó es masa bó pa mí:
disli a Valencia que "pa ella".
 
Y el que guarde en la memoria
esta historia soberana,
sabrá per qué sap a gloria
la paella valensiana.
 




   Versión reproducida en Las Provincias en 1931, parte del texto de un programa de radio del actor y autor Joaquín Montero, tal como lo recitó en Radio Barcelona, donde tenía un programa semanal.



 
   Joaquín Montero, autor y actor valenciano, sería el autor, o quizás recopilador, de la poesía, pero la versión tal cual la recordamos no la hemos encontrado, hasta hay variaciones de estos versos pero referidos a otra ciudad. Debió ser muy popular a principios del XX. Montero (Valencia, 1869 - Santiago de Chile, 1942), tras un tiempo en América, desarrolló su carrera en Barcelona.




No hay comentarios: